• ¿Hasta cuándo? / Fins quan?

    CAST/CAT

    Nos levantamos con la noticia del asesinato de dos mujeres, tenían 70 y 79 años respectivamente en Santander. Estaban al borde del desahucio. Ni siquiera se les notificó la paralización provisional del desalojo. La deshumanización total de una administración brutal y cruel.

    Una historia más que narra la ignominia, en la que la indignación durará el tiempo preciso en el que aparezca un nuevo tema viral.

    Ese momento en el que ya no existen posibles, ya no queda esperanza ni horizontes, y la dignidad de las personas se las arrebatan tipos de azul a las 6 de la mañana. ¿Proteger y servir? No, perpetuar un sistema de clases. O la entrada del fascismo en las pseudoempresas de desalojo express, la mano ejecutora, una vez más, de una política criminal y biocida. Los matones del capital de siempre.

    ¿Hasta cuándo? Me pregunta mi vecina comida por los ansiolíticos. Quizá nos deberían aclarar desde el ejectuvo a qué se refieren con la añagaza de “no dejar a nadie atrás”. Quizá los nadie es la SAREB o Blackstone, y no mi vecina. Quizá los nadie es la patronal y no las trabajadoras y trabajadores.

    Porque el escudo social ha sido papel mojado, se ha diluido entre la cobardía y la burocracia de la izquierda funcionaria que jamás asaltó los cielos. Porque continuamos con la Ley Mordaza, el apuntalamiento de la reforma laboral del PP y sin intervención, y mucho menos limitación, de los precios del alquiler.

    Las mismas y mismos que se dicen antifascistas desde la tribuna, son los mismos que reproducen o promueven, por acción u omisión, las mismas condiciones estructurales para que este crezca. Por otro lado, la juventud se parte la cara en la calle en primera línea, y se hace oídos sordos cuando son detenidos e identificados, como los chavales de Pego.

    El mandarinato y demás perillanes de la Academia, y edecanes varios de la profesión, nos explicarán que el cambio está en uno mismo. Que lo importante es la perspectiva. Y que con coaching, atención plena y demás magufadas, cambiará nuestra situación radicalmente. Qué sencillo es ser transgresor cuando no te obligan a ser subversivo.

    Es asumir que todos y todas somos iguales, que no existen diferencias según clase, etnia o sexo, y que la precariedad y la pobreza son el resultado de malas decisiones o falta de iniciativa individual. Atomizar a las personas e individualizar problemas que son estructurales, reproduciendo la racionalidad neoliberal, sin cuestionar el sistema y negando la desigualdad social originaria.

    La vida pasará y la actualidad se impondrá, mientras algunos observarán con estupefacción la realidad. Porque, ¿cuántas vidas como las hermanas de Santander más tendremos que dar? ¿hasta cuándo?

    CAT

    Ens vam aixecar amb la notícia de l’assassinat de dues dones, tenien 70 i 79 anys respectivament a Santander. Estaven a la vora del desnonament. Ni tan sols se’ls va notificar la paralització provisional del desallotjament. La deshumanització total d’una administració brutal i cruel.

    Una història més que narra la ignomínia, en què la indignació durarà el temps precís en què aparega un nou tema viral.

    Aquest moment en què ja no hi ha possibles, ja no queda esperança ni horitzons, i la dignitat de les persones se les arrabassen tipus de blau a les 6 del matí. Protegir i servir? No, perpetuar un sistema de classes. O l’entrada del feixisme amb les pseudoempreses de desallotjament express, la mà executora, una vegada més, d’una política criminal i biocida. Els matons del capital de sempre.

    Fins quan? Em pregunta la meua veïna menjada pels ansiolítics. Potser ens haurien d’aclarir des de l’executiu a què es refereixen amb allò de “no deixar ningú enrere”. Potser els ningú és la SAREB o Blackstone, i no la meua veïna. Potser els ningú és la patronal i no les treballadores i treballadors.

    Perquè l’escut social ha estat paper mullat, s’ha diluït entre la covardia i la burocràcia de l’esquerra funcionària que mai va asaltar els cels. Perquè continuem amb la Llei Mordassa, l’apuntalament de la reforma laboral del PP i sense intervenció, i encara menys limitació, dels preus del lloguer.

    Els mateixos que es diuen antifeixistes des de la tribuna, són els mateixos que reprodueixen o promouen, per acció o omissió, les mateixes condicions estructurals perquè aquest cresca. D’altra banda, la joventut es parteix la cara al carrer a primera línia, i es fa orelles sordes quan són detinguts i identificats, com els xavals de Pego.

    El mandarinat i la resta de perillans de l’Acadèmia, i edecans diversos de la professió, ens explicaran que el canvi està en un mateix. Que l’important és la perspectiva. I que amb coaching, atenció plena i altres magufades, canviarà la nostra situació radicalment. Que senzill és ser transgresor quan no t’obliguen a ser subversiu.

    És assumir que tots som iguals, que no hi ha diferències segons classe, ètnia o sexe, i que la precarietat i la pobresa són el resultat de males decisions o falta d’iniciativa individual. Atomitzar les persones i individualitzar problemes que són estructurals, reproduint la racionalitat neoliberal, sense qüestionar el sistema i negant la desigualtat social originària.

  • UN PAS ENDAVANT, DOS ENRERE.

    Actualment estem vivint un moment d’enorme excepcionalitat per garantir els drets socials de les persones amb les que treballem cada dia. Els efectes de la crisi sanitària han estat devastadors, impactant de manera molt més dura sobre qui menys té, perquè la salut també entén de classes, de manera que hem d’afrontar la crisi social amb decisió, reflexió i debat. Les postures seguidistes, reaccionàries i no reflexives no fan sinó centrifugar el nostre acompliment professional en meres garants de prestacions econòmiques, evitant o impedint una veritable intervenció social per a la ciutadania, és a dir, negar l’essència d’una política social real i efectiva.

    Perquè coneixem des de la professió les situacions d’enorme emergència social que estan vivint infinitat de persones, «les invisibles«, encara que seria més ajustat anomenar invisibilitzades per un sistema injust, cruel i que expulsa del cos social.

    Davant de les polítiques reaccionàries que atomitzen, desvirtuen la nostra professió i el més important, s’allunyen de l’abordatge real dels problemes socials, ens queda l’opció de la reflexió/acció des de la nostra pràctica.

    Si el problema és estructural, la solució ha de venir de l’estructura, per això creiem en un Treball Social radical, anticapitalista i de classe, que vaja a l’arrel i als principis. Per això és precís assenyalar sense miraments un sistema cruel i biocida com és el capitalisme. Sense problematitzar el capitalisme, ens veiem abocats a debats autocomplaents i de reproducció de les mateixes lògiques, sense posar en perill ni qüestionar veritablement els problemes socials i sent cómplices d’ell.

    Nosaltres com a professionals frontereres entre les polítiques socials i les vides de les persones, som la professió que pot, tant portar la veu de les necessitats, com l’aplicació real de les polítiques socials. Però també podem ser un arma de doble fil, i convertir-nos en la policia de les famílies. Hem de fer la crítica constructiva necessària que realitze els canvis necessaris tant per a la professió, com perquè les polítiques socials atenguen de veritat els problemes que afecten, vulnerabilizen i generen dany social.

    Perquè el nostre objectiu és obrir espais de debat i reflexió, obert a totes i tots els i les professionals de l’acció social, en el marc de l’Espai Social de Ca Revolta. Però també espais de cura i de debat constant.

    Per aquelles a les que la jornada comença a les 6 del matí, treballant en jornades de més enllà de 10 hores. Per aquelles a les que el sou vola molt abans de finalitzar el mes: el preu del lloguer, les despeses de l’escola infantil, els dels subministraments i necessitats bàsiques. Per aquelles que es troben atrapades en relacions tòxiques fent esforços titànics, moltes vegades en la solitud de la criança. Per aquelles famílies que segueixen lluitant amb un dolor punxant que ataca dia a dia, la incertesa. Ella es culpabilitza, a ella l’omplen d’antidepressius i medicació que l’aliene. Ell té els cases d’apostes o les substàncies tòxiques que el maten per dins, amb les forces vençudes davant la incertesa del sistema.

    Per la joventut sense futur, per totes aquelles joves dels barris on la desigualtat no les permet somiar, l’atur, les drogues o les cases d’apostes, els desnonaments diaris.

    Per aquella dona migrant que va viure l’horror, per la por constant a veure’s expulsada, identificada o en presons per a migrants com els CIES. Per la riquesa en les maneres que hi ha de viure al món. Per les persones en situació de dependència, menors, gent gran, diversitat funcional. Perquè la pandèmia ha posat de manifest la necessitat i la urgència d’uns serveis de Salut Mental actualitzats, forts i sense temporalitat ni precarietat per a les treballadores i treballadors.

    Perquè hem de canalitzar les demandes, ja que som expertes coneixedores de la realitat professional. Davant el dany social que generen les crisis i les estructures socioeconòmiques. Polititzem el dolor de les persones i posem-nos a treballar, expressant i denunciant situacions, i fem comunitat entre totes per construir juntes un futur que meresca ser viscut. La nostra joventut també s’ho mereix, però també la gent gran, aquelles que van lluitar incansablement pels drets socials, polítics i civils que gaudim actualment, perquè elles van ser les veritables mares de la democràcia, les que van lluitar silenciades als carrers i als barris.

    Per les nostres companyes sanitàries que han estat al front, no com heroïnes, sinó com a professionals en exercici de les seues funcions i amb vocació professional i ciutadana. Per les companyes del món rural que treballen des de la creativitat i en la riquesa de la proximitat, però amb la dificultat dels recursos i del territori. Per les companyes d’educació, però també per les companyes de justícia, afrontant les situacions de violències masclistes i ampliant amb la mirada social l’essència d’allò judicial, tan necessari i tan important com està quedant patent. Per totes aquelles companyes dels Centres Municipals de Serveis Socials, que malgrat el col·lapse administratiu van tirar endavant situacions gravíssimes de desprotecció. Especialment per les companyes en residències, on el terror es va fer present, per la gravíssima situació patida, malgrat situacions d’enorme inestabilitat i disparitat de convenis. Per totes les companyes al front a aquestes situacions d’emergència social siga quin siga el seu centre de treball.

    Per tot allò, us convidem el pròxim dia 24 de maig a l’acte organitzat a Ca Revolta, amb el títol “Picadeta Amb Excusa. Representació participativa des del Treball Social: Per què no arriben els drets socials als sectors socials més vulnerables? Presentarem el Col·lectiu Fem Xarxa (CTS. de Ca revolta).

    Perquè de vegades cal dir fins ací.

    Fins que la dignitat siga costum!