CAST/CAT
Nos levantamos con la noticia del asesinato de dos mujeres, tenían 70 y 79 años respectivamente en Santander. Estaban al borde del desahucio. Ni siquiera se les notificó la paralización provisional del desalojo. La deshumanización total de una administración brutal y cruel.
Una historia más que narra la ignominia, en la que la indignación durará el tiempo preciso en el que aparezca un nuevo tema viral.
Ese momento en el que ya no existen posibles, ya no queda esperanza ni horizontes, y la dignidad de las personas se las arrebatan tipos de azul a las 6 de la mañana. ¿Proteger y servir? No, perpetuar un sistema de clases. O la entrada del fascismo en las pseudoempresas de desalojo express, la mano ejecutora, una vez más, de una política criminal y biocida. Los matones del capital de siempre.
¿Hasta cuándo? Me pregunta mi vecina comida por los ansiolíticos. Quizá nos deberían aclarar desde el ejectuvo a qué se refieren con la añagaza de “no dejar a nadie atrás”. Quizá los nadie es la SAREB o Blackstone, y no mi vecina. Quizá los nadie es la patronal y no las trabajadoras y trabajadores.
Porque el escudo social ha sido papel mojado, se ha diluido entre la cobardía y la burocracia de la izquierda funcionaria que jamás asaltó los cielos. Porque continuamos con la Ley Mordaza, el apuntalamiento de la reforma laboral del PP y sin intervención, y mucho menos limitación, de los precios del alquiler.
Las mismas y mismos que se dicen antifascistas desde la tribuna, son los mismos que reproducen o promueven, por acción u omisión, las mismas condiciones estructurales para que este crezca. Por otro lado, la juventud se parte la cara en la calle en primera línea, y se hace oídos sordos cuando son detenidos e identificados, como los chavales de Pego.
El mandarinato y demás perillanes de la Academia, y edecanes varios de la profesión, nos explicarán que el cambio está en uno mismo. Que lo importante es la perspectiva. Y que con coaching, atención plena y demás magufadas, cambiará nuestra situación radicalmente. Qué sencillo es ser transgresor cuando no te obligan a ser subversivo.
Es asumir que todos y todas somos iguales, que no existen diferencias según clase, etnia o sexo, y que la precariedad y la pobreza son el resultado de malas decisiones o falta de iniciativa individual. Atomizar a las personas e individualizar problemas que son estructurales, reproduciendo la racionalidad neoliberal, sin cuestionar el sistema y negando la desigualdad social originaria.
La vida pasará y la actualidad se impondrá, mientras algunos observarán con estupefacción la realidad. Porque, ¿cuántas vidas como las hermanas de Santander más tendremos que dar? ¿hasta cuándo?
CAT
Ens vam aixecar amb la notícia de l’assassinat de dues dones, tenien 70 i 79 anys respectivament a Santander. Estaven a la vora del desnonament. Ni tan sols se’ls va notificar la paralització provisional del desallotjament. La deshumanització total d’una administració brutal i cruel.
Una història més que narra la ignomínia, en què la indignació durarà el temps precís en què aparega un nou tema viral.
Aquest moment en què ja no hi ha possibles, ja no queda esperança ni horitzons, i la dignitat de les persones se les arrabassen tipus de blau a les 6 del matí. Protegir i servir? No, perpetuar un sistema de classes. O l’entrada del feixisme amb les pseudoempreses de desallotjament express, la mà executora, una vegada més, d’una política criminal i biocida. Els matons del capital de sempre.
Fins quan? Em pregunta la meua veïna menjada pels ansiolítics. Potser ens haurien d’aclarir des de l’executiu a què es refereixen amb allò de “no deixar ningú enrere”. Potser els ningú és la SAREB o Blackstone, i no la meua veïna. Potser els ningú és la patronal i no les treballadores i treballadors.
Perquè l’escut social ha estat paper mullat, s’ha diluït entre la covardia i la burocràcia de l’esquerra funcionària que mai va asaltar els cels. Perquè continuem amb la Llei Mordassa, l’apuntalament de la reforma laboral del PP i sense intervenció, i encara menys limitació, dels preus del lloguer.
Els mateixos que es diuen antifeixistes des de la tribuna, són els mateixos que reprodueixen o promouen, per acció o omissió, les mateixes condicions estructurals perquè aquest cresca. D’altra banda, la joventut es parteix la cara al carrer a primera línia, i es fa orelles sordes quan són detinguts i identificats, com els xavals de Pego.
El mandarinat i la resta de perillans de l’Acadèmia, i edecans diversos de la professió, ens explicaran que el canvi està en un mateix. Que l’important és la perspectiva. I que amb coaching, atenció plena i altres magufades, canviarà la nostra situació radicalment. Que senzill és ser transgresor quan no t’obliguen a ser subversiu.
És assumir que tots som iguals, que no hi ha diferències segons classe, ètnia o sexe, i que la precarietat i la pobresa són el resultat de males decisions o falta d’iniciativa individual. Atomitzar les persones i individualitzar problemes que són estructurals, reproduint la racionalitat neoliberal, sense qüestionar el sistema i negant la desigualtat social originària.